Monday, November 27, 2006

cartas de adolescencia...

¿Como seria leer las cartas que escribíamos en la adolescencia?

Una amiga me propuso intercambiarnos las cartas que ambas teníamos de la otra.

Con mi amiga nos conocemos des de los 3 años, pasábamos cada verano juntas. Entonces durante el invierno nos escribíamos cartas. Me pasé una noche leyendo de un tirón todas las cartas que le había escrito des de los 13-14 años hasta los 23-24 más o menos. Fue un revival, una terapia totalmente recomendable. 10 años de correspondencia. Anécdotas que no recordaba, frases divertidas de adolescencia, preocupaciones absurdas,…

De esta lectura compulsiva saqué unas cuantas conclusiones (no sé si buenas o malas):

-Entonces ya me gustaba obsesivamente el cine y la música (aunque haya cambiado de gustos)—Pues en cada carta le hablaba del último concierto que había ido o la última película que había visto.

-Mi manera de escribir a partir de los 21-22 años es parecida a la actual.

-Mi vida amorosa ha sido siempre irregular, de subidón a bajón,jajaja. Un desastre.

-La mayoría de amigos que mencionaba en las cartas aun son mis amigos.

-Escribía a menudo con papel o sobres de color verde.

Luego pensé con nostalgia que dentro de unos años no podré leer estas cartas, pues ahora todo lo envio por mail y aunque algunos los guardo un tiempo, siempre acabo tirándolos. Ahora la vida digital es menos material.

5 comments:

Núria said...

...uuuu...es como releer diarios...las sensaciones del pasado (sobretodo las malas) se olvidan y el ejercicio de revivirlas es siempre constructivo..
El color es Verde-esperanza?
Aunque destruyamos mails queda un poso que nos va haciendo crecer ...

Anonymous said...

és veritat... diumenge parlava d'això amb la meva cosina, amb qui m'he escrit molts anys i ara diguem que o parlem per telèfon o via messenger, clar, de tant en tant toca algun mail, pero et diria que ni això... Vam quedar que ens escriuriem cartes d'aquelles que feiem, llaaaargues i explicant mil coses, a veure si ho acomplim :)
Besets i bona niiit!
^^

segle22 said...

Q xuli.. son bones pistes per veure't ara.. en realitat, sóm com sóm, poques coses canvien, en el temps, encara q sentim q si, i sí, cada segon ens transformem..
Un dia llegia diaris de quan tenia 13 anyets, però era bastant aborrit..
7:30 m'he aixecat, m'he dutxat, he esmorzat, he anat a l'instint.. he tornat.. a la tarda, he quedat.. bla, bla-bla..
Desprès, anys desprès.. vaig evolucionant una miqueta.. jajaja...


El dia de demà ens quedaran els Blocs, els mails guardats, dvd's i dvd's plens i plens d'informeixon.. pá qué?..

Anonymous said...

La meva infancia es va veure lligada indissolublement al llast de la dolça monotonia en què s'acaba convertint viure en un petit poble, lluny de tota possibilitat d'evolució. Hi van obrir, però, una papereria on, ben aviat, el nombre de revistes va creixer i diversificar-se. Fruit d'això vaig poder arribar a llegir publicacions com el Supermortadelo (així he acabat), amb aquells estrafolaris texts d'Armando Matias Guiu i tants d'altres. En aquella revista hi havia una secció de "cartes". Jo m'ho mirava com una cosa extravagant, poc acostumat com estava a llegir coses com: "Hola, me llamo Ester y desearía cartearme con chicas y chicos de 14 a 17 años..." "...Hola, me llamo Juan y me gustaría escribir a otros chicos...", etcètera.
Per a mi, allò resultava xocant. Quina necessitat tenia aquella gent d'escriure's amb els altres, si podies sortir el carrer i trobar-te la gent? Aquesta pregunta, però, es va anar dissolent amb el temps com un comprimit efervescent en una piscina olímpica. Passaven els mesos i cada vegada veia més limitat el meu cercle d'amistats (i les meves amistats també les veia limitades), però no hi vaig poder fer gaire res fins arribar a l'institut, donat que vaig haver de desplaçar-me fins a la població del costat; l'obligació es tornà profitosa per a la meva relació humana.
Però no he acabat de donar mai massa força al gènere epistolar en la meva persona. Una de les raons que sempre he donat ha estat la de la poca harmonia entre la ploma, la mà, el cor i la voluntat, de velocitats i caràcters diferents, difícils de conciliar. Gràcies a l'internet i aquestes andròmines plenes de botons i ventiladors que en diem "ordinadors" (on, de vegades, s'hi fa difícil trobar segons què), el pensament es tradueix veloçment en la paraula, però amb el filtre prudent que dóna el petit desfassament entre una i altra cosa, que sempre ajuda a triar les paraules més adients i evitar, així, la prosa més arrauxada. Tot i això, jo recordo amb nostàlgia els temps de la ploma, la tinta, el paper i la lacra, molt més resistents que els bits i l'electricitat, només superats, potser, pel foc i el temps.

Anonymous said...

Jo no sé què faria sense tots els rastres materials del pas del temps... De vegades passa tot tan ràpid que em sento com una japonesa que acumula bocins de vida per retrobar-los amb calma. Però mai hi ha temps...